María Cabanes Sempere ha recorregut a peu els 2.350 quilòmetres que separen Zuric, ciutat on resideix, d'Alcoi, la seua ciutat natal, en poc més de tres mesos. Repassem amb ella els motius d'emprendre aquesta aventura, com s'ha desenvolupat i quins obstacles ha enfrontat.

Com sorgeix la idea de cobrir la distància entre Zuric i Alcoi a peu?

Qui em coneix sap que em feia il·lusió des de fa temps. Ja de xicoteta practicava senderisme. Quan eixia i veia les marques de GR 7 sempre preguntava fins a on podíem anar. La meua tia i el meu pare em deien de broma que tots els camins arriben a Roma i jo tenia clar que volia arribar fins a Roma des d'allí.

Soc esportista activa i estic establida a Suïssa des de fa 12 anys. Em feia il·lusió fer una caminada de llarga distància i li vaig veure sentit a fer-la d'on viu a on vaig nàixer. Em vaig plantejar fer-ho durant els caps de setmana o en el meu temps lliure. Però finalment vaig decidir que l'aventura seria millor si es feia tot d'una i vaig deixar l'empresa en la qual estava quan vaig tindre clar que era el moment.

I com es planteja emprendre una cosa així?

Tenia clar que a Espanya volia fer el GR 7 perquè era el que passava per Alcoi, pel meu poble. Vaig estar mirant com enllaçar-ho des d'Andorra amb Suïssa. Per on començar-ho ho tenia clar, perquè volia iniciar al març i havia de buscar on menys neu hi havia, que en aquest cas era la zona del Jura a Suïssa. A més, en Internet vaig trobar una pàgina de rutes europees i vaig poder estudiar les opcions de França. Al final vaig fer una ruta personalitzada buscant anar el màxim per muntanya i acabar a Andorra per a enllaçar el GR 7.

Com s'ho va prendre la teua família?

Els costava creure-ho. Pensaven que estava boja. Els meus pares estaven molt nerviosos. Veien que ho tenia ben organitzat però no acabaven de veure-ho clar. Fins que la meua mare va veure la notícia en un periòdic d'Alcoi i van passar de tindre por de sentir orgull.

La meua parella sempre em va donar suport i em va animar a entrenar.

En què va consistir la preparació?

El primer que vaig fer va ser eixir amb el pes de la motxilla, també provar les botes noves. Em vaig fer unes plantilles i també les vaig estar testant. Vaig eixir amb mal temps a entrenar. Vaig provar de muntar la botiga al jardí d'una amiga. Va ser una odissea, perquè va ser una nit amb un vent de 80 km/hora i vaig haver d'acabar entrant a la seua casa perquè se'm van saltar les piquetes.

Tot va ser un aprenentatge per a analitzar el que podia trobar-me en el trajecte. D'aquesta manera el dia que vaig eixir tenia la ment preparada amb la idea que em podien sorgir noves dificultats, però estava preparada per a fer-ho.

Parla'ns del camí

Vaig haver de canviar en molts moments la ruta per les condicions en les quals estava. Com caminava sola i anava sense suport de seguretat vaig haver de variar a camins més segurs.

La part de Suïssa va ser molt tranquil·la. La cartografia està molt detallada en l'aplicació de topografia Suïssa, i si et descarregues els mapes es pot veure tot sense estar connectat a Internet.

Vaig trobar una aplicació semblant per a França en la qual em podia planificar la ruta, fer els canvis oportuns i em donava la informació de quilòmetres, desnivells, etc. Però França va ser molt dur perquè vaig estar molt sola.

A Espanya sí que vaig estar més acompanyada, sobretot els caps de setmana. I l'últim tram sempre venia algú a caminar amb mi, especialment de la família.

Has recorregut quatre països. Has notat diferència entre unes senderes i altres?

Sí, podríem dir que passem dels camins suïssos de cinc estreles, on si un arbre està caigut ve un helicòpter a llevar-lo i s'arregla la senda el més ràpid possible, a necessitar molta paciència per a trobar entre arbustos i arboles destrossats els camins espanyols.

I dins d'Espanya?

A Espanya els camins estan pitjor. Hi ha menys llocs per a dormir i no trobes moltes facilitats. Al meu entendre, el vivac, per exemple, es podria controlar més en lloc de prohibir. El que és absurd és que no pugues pernoctar al llarg del camí, que hages d'estar preguntant si està permés o no i que les alternatives que et donen siguen que dormes en llocs allunyats de la ruta.

La part de Catalunya sí que té més refugis i albergs més assequibles. A la Comunitat Valenciana, a més de no facilitar que pugues acampar, els preus eren exorbitados.

En molts ajuntament van ser molt amables, però altres no donaven facilitats. Sembla que no estan adaptats al turisme de llarga distància.

Què tal les senderes?

Bé, hi havia dies que eixia del camí com si m'haguera barallat amb senglars. Alguns camins estan molt deteriorats i quasi s'ha d'obrir el pas amb matxet. En la zona de Morella, especialment, les herbes i pinchos arribaven més amunt del maluc.

A més, hi ha trams de la ruta que passen per camins privats. Per exemple, per vedats privats de caça on t'ix l'amo amb una escopeta. Per sort jo em vaig desviar una mica i no m'ho vaig trobar, però sé de persones que han fet el GR 7 per la zona del Rebollar i s'han topat amb ell.

Una altra zona molt bruta que em vaig trobar va ser entre les Cases de Benali i Vallada. Als 3 quilòmetres hi ha un barranc totalment per a netejar. En aquest punt passa per enmig d'una granja/santuari animal. Allí em van dir que la gent es queixava que estava molt brut i la veritat és que vaig acabar amb els calcetins plens de pinchos.

Tens algun altre repte a curt termini?

De moment tornar a Suïssa i buscar treball. Però continuaré activa els caps de setmana i tot el temps lliure que tinga.

Ha sigut una experiència molt bonica. Si tinguera tot el temps del món, buscaria més reptes així, però la veritat crec que si repetisc m'agradaria que fora amb companyia.

Autor: Àrea de Comunicació